KYLE XY: UNA SOLUCIÓ QUE ARRIBA MASSA TARD

“Kyle XY” s'enfrontava el dimecres a una dura prova, potser més difícil que la que va haver de torejar el dia de la seua estrena. I no es pot dir que isquera escaldat, tenint en compte que tornava a enfrontar-se a la totpoderosa “Hospital Central”, però és cert que el pobre xicot va pagar cara la seua excessiva candidesa, que a molts començava ja a cansar-nos.

I és que cuando Kyle va arribar a les nostres pantalles amb la seua primera temporada portava un bonic currículum baix el braç. No sols estava causant furor als EUA, sinó que estava posant de cap per avall a molts europeus. Més o menys el mateix que li passava a “Perdidos”, però esta vegada la seua cadena amfitriona es va dedicar a mimar-la, promocionar-la, i col·locar-la en una hora elegant de la graella; no a apalissar-la i castigar-la com l'ens públic va fer amb les aventures dels nàufrags, però eixa és una altra història.

Llavors, què ha passat perquè la sèrie no haja sobrepassat les expectatives de l'estrena? Perquè que molts de què ens vam assentar davant de la tele aquell primer dimecres estàvem preparats per a un guió digne dels seus autors, no en va havien creat l'espectacular “The butterfly effect”. I ho vam trobar durant la primera hora, amb aquell xic misteriós, eixit del no-res i deixant-se pel camí la memòria i el melic. Però només va durar això. Una hora. En el segon capítol ja li vam veure el plomall.

Els que vam creure veure en la sèrie un senyal per als amants de la ciència-ficció, una oportunitat per a poder disfrutar d'un poc de misteri a una hora més humana que les que ocupen “Más allá del límite” o “Eureka”, ens vam sentir defraudats per la contínua moralina amb què ens bombardejaven: el pitjor que és, l'important que és perdre la virginitat en el moment adequat, la importància de la família i els seus valors… Massa lliçons de moral juvenil, per al meu gust-

I ara, resulta que en els últims capítols no queda res d'eixe tuf de “La familia Brady”. Pareix que volen tornar a la trama de ciència-ficció que ens van prometre al principi i, tant en el final de la primera temporada com en el principi de la segona que s'acaba d'estrenar, es torna a la tensió argumental, al misteri.

Es donen unes explicacions científiques a l'argument que no deixen lloc al dubte i resolen tot lògicament. La part emotiva de la família no copa la pantalla ni més menys que el més just, i acompanyada d'una banda sonora magistral, triada al més pur estil de "La anatomía de Grey". La sèrie, per fi, aconseguix un equilibri entre el misteri i els tocs a la fibra emotiva. Però crec que arriba massa tard.